vlcblog

El dijous obri les seues portes la Vª edició de la Fira “Urbe Desarrollo” al recinte de la Fira Mostrari Internacional de València situada a Benimà met (que per cert, en els dos casos ja podien incloure el valencià a les seues webs).

En un territori com el nostre, que ha apostat tant per la construcció i el turisme com a motors de la seua economia, val la pena acostar-se al saló on es presenten els principals projectes del sector.

La premsa ha anunciat recentment que entre els projectes que l’Ajuntament de València presentarà es troba la peatonalització de l’entorn modernista de l’edifici de Tabacalera (al districte d’Exposició), la remodelació de la plaça de l’Almonia per fer visitables els jaciments arqueològics, el futur de la Dà rsena del Port, la Dama Ibèrica o el disseny del Bioparc (forma moderna d’anomenar el Zoo).

Atra volta tinc una riuà de correus electronics i missagets al movil demanant-me que no compre productes catalans. Estic un poquet fart. Yo no oculte el meu valencianisme, pero soc prou més moderat, i no crec que este cami siga el millor.

Es cert que preferixc un bon cava valencià –sempre dels millors d’Espanya–– al de atre territori, pero la meua eleccio no serà “a priori” ni per motius politics. Crec que bona part dels valencians s’enganyen centrant-se en la critica destructiva de lo alié, quan el vertader treball està aci. Potser que certa gent senta vulnerats els seus drets: la resposta deuria ser sempre de reafirmacio de lo nostre, pero mai fent una resposta igualment illegitima. Molts valencians son més anticatalanistes que valencianistes, i aixina mai eixirem del victimisme més patetic.

Sent que el valencianisme està ancorat, com si no tinguera rao de ser sense el catalanisme… (com si no tinguerem que mirar en lupa als politics valencians tambe!) i necessitem politics sense fantasmes del passat, i politiques més actuals, menos extrems, que no estiguen basaes unicament en “el nostre fet diferencial”, que tinguen ben clar que vivim en una epoca no de independencies, sino de inter-dependencies.

Una nueva instalación hotelera abre en nuestra ciudad, en este ocasión se trata de la rehabilitación de un conjunto histórico, un antiguo molino de harina, y el promotor es SOLVASA. Solvasa Hotel Valencia será el hotel de 4 estrellas que hará 24 en Valencia.

Desde aquí le damos la bienvenida, especialmente por haber contribuido a la recuperación de una parte de nuestro patrimonio cultural, pero de nuevo no podemos dejar de preguntarnos por la existencia de algún tipo de planificación al respecto que, con datos en la mano y una visión global, prevenga posibles situaciones de falsas expectativas en este sector.

Navegant per la blogosfera descubrixc SkycraperPage.com, on tenen una bona base de dades de les edificacions més altes fetes per l’home. Aixina, podem vore una evolucio dels diferents rècorts a lo llarc del temps, o mirar com està “la competicio” actualment. A Tirant se li ocurrix buscar per “Valencia Spain”, i… eureka: valencia-sky.jpg

Sorpresa! Valencia existix! De fet, podem vore en el grà fic edificis que estan en peu i projectes encara per vore la llum. Suposse que si canviem els parametres podriem fer apareixer atres resultats (més edificis o projectes…). Per cert, que me pregunte d’aon a eixit la torre de telecomunicacions de Telefonica eixa…

Valencia ha sido designada como la sede de los Campeonatos del Mundo de Atletismo en pista cubierta en el año 2008. Esto viene a resarcir a nuestra ciudad del pequeño fracaso que supuso no organizarlos al aire libre en ese mismo año (al final fue Berlín quien se llevó el gato al agua). Considero que es un premio para una ciudad que ha apostado fuerte por este deporte en los últimos años, con el patrocinio del equipo “Valencia, terra i mar” subcampeón de Europa varias veces consecutivas, además de un importante desarrollo de sus infraestructuras deportivas. Es en este punto donde arrimo de nuevo el ascua a mi sardina y hablo de un edificio, o mejor, de un complejo de edificios: El Complejo Deportivo y Cultural de la Petxina.

Para mi gusto, es un ejemplo de rehabilitación modélica de un espacio condenado a la ruina. De nuevo, el proyecto fue encargado a un buen arquitecto, profesor de la Escuela de Arquitectura de Valencia y con obras a sus espaldas tan notables como El Jardín de las Hespérides. Aparte de las cuestiones estéticas, que me tienen ganado para la causa (sí, lo reconozco), me parece que el mérito del Complejo es lo complejo de su programa, si se me permite la redundancia. No se han limitado a rehabilitar un espacio y ya está. Lo han llenado de contenidos, diversos entre sí: Hay biblioteca, piscina, gimnasio, zona de entrenamientos, residencia de deportistas, salón de actos, lugares donde realizar eventos… Creo también que es una forma inteligente de autofinanciar un mantenimiento que no se me antoja barato. Y para completar sus virtudes, está a escasos metros de las pistas de atletismo del río, dónde entrenan a diario sus usuarios permanentes.

Tuve la ocasión de colaborar en la organización de un evento allí, y pude curiosear un poco por sus entrañas, quedando gratamente sorprendido. Espero que se siga premiando a Valencia a nivel internacional por el trabajo bien hecho.

El pasado viernes visité por primera vez el Parque de Cabecera de Valencia. Conozco de cerca el proyecto y a los arquitectos responsables del mismo, cuya profesionalidad y buen gusto están sobradamente demostrados, y no me decepcionó en absoluto. Es un placer conocer de primera mano cuáles han sido las motivaciones intelectuales que han confluido en la solución última, y poder escuchar de boca del autor sus intenciones a la hora de proyectarlo. Así, pude conocer la propuesta “romántica” de que el lago fuera un depósito de agua que recogiera el sobrante del riego cuando no se necesitara, y que pudiera abastecer los campos en las épocas secas. También nos explicó que el parque es autosuficiente en temas de regadío, los problemas que tuvieron con las maderas del pavimento (la famosa creosota) y muchos más aspectos que confluyen en un proyecto de esta complejidad.

Pero lo que me interesa destacar es la manera de resolver un problema que tenía la ciudad. Mientras que otras poblaciones, sin duda habrían apostado por un jardín clásico a la manera de Versalles, con miles de estatuas de mármol blanco de cuerpos desnudos y naturaleza geometrizada, Valencia ha apostado por una solución audaz, contemporánea, valiente y estéticamente satisfactoria. La utilización de un recurso como la topografía, reutilizando las tierras excavadas para hacer el lago en el montículo, los muros de piedra de Gata montada en seco como referencia a los bancales rurales de la Comunidad, los meandros de vegetación como referencia al lugar donde se asienta (el lecho de un río), las plantas y árboles… Todo en el Parque es de una delicadeza plausible. Incluso le favoreció el hecho de no colocar en él la esfera armilar, porque esta decisión generó el actual mirador, que ofrece una visión de conjunto y que es una lástima que no podamos extrapolarla a la ciudad entera (envidio a ciudades como Barcelona, que tienen muy próximas varias colinas que permiten obtener una visión maravillosa de la ciudad).

En definitiva, creo que el Parque de Cabecera ha sido un acierto, lo cual confirma mi teoría que con un buen arquitecto, muchas ganas de hacerlo bien y sin ánimo de lucro, las ciudades mejoran enormemente. A ver si cunde el ejemplo.

Fa uns quants dies escrivia jo ací arran de la instal·lació del muntatge de “De la Guarda” al solar del nou Mestalla:

“Em pregunte on situarà València els cirs, fires i activitats diverses quan tots els solars de la ciutat estiguen construits (com els containers del Heineken Greenspace)”

Es coneix que sibil·la m”inspira quan escric els posts perquè hui llig a Levante-EMV la següent notícia:

“Los feriantes habilitan el solar del nuevo Mestalla para las atracciones”

Qualsevol dia apareix que dispararan els castells de Falles en eixe solar!

Una de les premisses bà siques del sistema democrà tic és que els ciutadans tinguen la informació necessà ria sobre les institucions i les persones que són responsables de cada à mbit de la gestió pública. D’esta manera poden saber a qui han d’exigir la solució dels seus problemes i en conseqüència valorar l”actuació dels seus representants.

En el nostre cas, l’administració més pròxima és l’Ajuntament de València, però a pesar d’això i a diferència del que passa en municipis més menuts, grà cies a la TV a una gran ciutat són més coneguts els òrgans de l’Estat o autonòmics i els polítics que estan al seu front que aquells que són els encarregats d’assumptes que ens afecten en la vida quotidiana. Qüestions com el trà nsit i l’aparcament, el manteniment dels jardins, la recollida del fem o el compliment dels horaris de tancament dels pubs i discoteques no són culpa ni de Zapatero ni de Camps.

L’Ajuntament de València ofereix una bona informació a la seua web (Apartat “Ajuntament”) de la seua estructura i persones responsables. Per un costat, tenim el Ple de l’Ajuntament del qual formen part els 33 regidors elegits a les eleccions municipals (19 del PP, 12 del PSOE i 2 d’EU-Entesa). El Ple es reuneix de forma ordinà ria l’últim divendres de cada mes i extraordinà riament quan s’han de tractar qüestions urgents i/o importants. Segons el que determina la legislació vigent, el Ple debat i aprova aquelles qüestions de major trascendència sobre les que un municipi té competència, bà sicament les normes municipals (ordenances) i els Plans urbanístics. Salvant les distà ncies, el Ple de l’Ajuntament seria semblant a un Parlament. I una cosa important, les seues sessions són públiques i per tant qualsevol pot anar presentant el seu DNI (quan hi ha algun tema polèmic cal anar prompte perquè de seguida es plena). Als municipis que tenen televisió local normalment és retransmés per la mateixa. Ací això ho havia fet Valencia TeVe fa un temps però desconec si ho continua fent. Vos recomane que aneu algun dia tot i que no vos quedeu fins el final.

Per altra banda, està la Junta de Govern que és l’òrgan executiu de l’Ajuntament. Seguint la comparació, si el Ple és el Parlament, la Junta de Govern és el Govern, presidit i nomenat per l’alcadessa. No obstant, alguns regidors del partit en el govern també poden tindre delegades la gestió de determinades à rees sense formar part de la Junta, com passa a València. Es reuneix setmanalment.

Com a particularitat, i des de fa un parell d’anys, les grans ciutats com València tenen la possibilitat de nomenar “regidors amb cartera però sense acta”, és a dir gent que no ha estat elegida a les urnes però que gestiona una parcel·la de poder (tot i que no formen part del Ple, lògicament). Són una espècie de “consellers”. València en té dos: Cristóbal Grau Muñoz i Juan Eduardo Santón Moreno, encarregats d’Esports i d”Innovació i Societat de la Informació, respectivament.

Finalment, cada regidor disposa d’un o dos assessors (segons si està al govern i les seues competències) que són personal de confiança, que poden ser gent del partit o tècnics independents. Normalment, quan aneu a l’Ajuntament a parlar sobre alguna qüestió no purament administrativa (p.ex. si sou el president de la Comunitat de Veïns i teniu un problema de soroll) són ells els que vos rebran en primera o única instà ncia.

Siga com siga, no hem de perdre de vista que tots estan al nostre servici i cobren dels nostres impostos, i per tant, se’ls poden adreçar escrits o telefonar per intentar que ens solucionen els temes que ens preocupen. Si la gestió és de carà cter administratiu ens atendrà un funcionari però si no parlarem amb un assessor o regidor i sense més problema.

Ens queden els òrgans de descentralització: Juntes Municipals de Districte i Alcaldies-pedanies, però això mereix capítol a part.
Més endavant parlaren un poc dels perfils de cadascun dels regidors, del govern i de l’oposició per tal que sapiguem qui ens governa i qui els controla (oposició).

La Entitat de Transport Metropolità de València (EMTV) ha puesto en marcha hace unos días un servicio de autobuses directo entre nuestra ciudad y “su aeropuerto” (aunque esté en Manises, cada vez más cuando hablamos de Valencia es inevitable entender que nos referimos al à�rea Metropolitana).

Con una frecuencia de paso de 20 minutos y paradas en la Estació del Nord, à�ngel Guimerà y avenida del Cid es el primer medio de transporte público que une el aeropuerto desde que este se inauguró en 1983. Un aeropuerto que a pesar de la falta de inversiones que históricamente ha sufrido y de unas instalaciones pequeñas y obsoletas, no ha dejado de crecer merced el dinamismo de nuestra ciudad y especialmente en los últimos años con la llegada de las compañías “low cost”. De hecho, los responsables del aeropuerto y la ETMV calculaban más de 1.000 usuarios diarios el día de su inauguración, superando a muchas otras líneas de los autobuses metropolitanos.

El billete cuesta 2,50 euros y la línea será gestionada por una concesionaria, en este caso Fernanbús, como es habitual en todos los autobuses “amarillos”, los del antiguo “Consorci Valencià de Transports”, hoy llamados “Metrobus”.

Hay que felicitar a la ETMV por este nuevo servicio, aunque venga una vez iniciadas las obras de la prolongación de la línea 5 del Metro hasta el aeropuerto (proyecto, por cierto, al cual se tenía que haber dado prioridad hace bastante tiempo). Actuaciones estratégicas como esta, de poco coste pero mucha rentabilidad social y económica deberían prodigarse más. Muchas veces una buena planificación vale más que inversiones de millones de euros.

No, no li han posat cap carrer al famós grup de música integrat per Ana Torroja i els germans Cano (cosa que no seria descartable no tant per la importà ncia del grup, alta, sino per què este Ajuntament nostre ha dedicat carrers, places i jardins a gent com Mortadelo i Filemon, Antonio Ferrandis: “Chanquete, ha muerto”, el Polifilo, algú sap què és?)

M’estic referint a l’Avinguda de les Corts Valencianes, la coneguda popularment com “la pista” en els temps en què era simplement això, una autopista, la passarel·la del qual un servidor va creuar innombrables voltes de menut.

Eixint des de València, a la primera redona o “rotonda” ja fa molts mesos que aparegueren els ferros que han de fer de suport de la “Dama Ibèrica” , la colosal escultura de Manolo Valdés tant per la seua grandà ria com pel seu cost que ha de dotar de major monumentalitat a esta singular avinguda. Cada cert temps veig que posen unes poquetes de vigues més, com si d’un “mecano” es tractara, però la cosa està anant molt lenta. En algun lloc vaig llegir que havien paralitzat la instala·lació de l’escultura perquè volien prolongar el tunel fins passada la redona per intentar descongestionar el trà fic, però tampoc s’observa res al respecte.

Doncs ara, al solar que se suposa que ha de ser el del Nou Mestalla ha aparegut una altra estructura metà l·lica per a completar este “mecano”. Estos dies he estat temptat d’escriure un post demanant si algú sabia que era, ja que em semblava massa prompte per a instal·lar el “circ” i massa alta l’estructura. El misteri s’ha desvetlat. Hui a Levante-El Mercantil Valenciano apareix que es tracta del decorat d’un muntatge, supose que estil “La Fura dels Baus”, d’un tal “De la Guarda”, que he de reconèixer que no sé qui és però sembla tindre fama internacional (sabem alguna cosa Tà ntal?). Esta ciutat et sorprén dia a dia. Em pregunte on situarà València els circs, fires i activitats diverses quan tots els solars de la ciutat estiguen construits (com els containers del “Heineken Greenspace”).