L”ocà s de la classe mitjana

20 Abril 2006

Des dels anys 60, la possible existència o no d’una burgesia valenciana (que per definició hauria de residir en la capital del Regne-País), ha fet córrer rius de tinta entre els nostres historiadors (que si no hi ha hagut, que si no ha fet el paper que li tocava, que si és diferent d’altres, etc.)

Jo, que mai he compartit la visió maniquea de vore l’estructura social a soles com la pugna burgesia-proletariat (al final, una simplificació del complex pensament de Marx), sempre he pensat que si havia una classe social motor de la història, esta era la classe mitjana. Explique esta opinió, els arguments de la qual no venen al cas (a certs amics vols els he explicat en alguna ocasió), per a què s’entenga la gravetat que té per a mi el que està passant a València. Un sociòleg diria que es tracta d”una “segregació espacial residencial”, en este cas, fruït de l “especul·lació.

Anem a fer un xicotet exercici, però molt grà fic, que ha estat l’origen d’este post.

Per simple estadística, a l”igual que qui vos escriu, haureu crescut al si de famílies de la classe mitjana de la nostra ciutat, així com, en general, les vostres amistats també ho seran (si algu residix al carrer Colon o en Santa Bà rbara, que no siga llegint), i pel fet que esteu llegint un Blog a internet dedicat a la informació i reflexió sobre la ciutat de València, la majoria de vosaltres sereu estudiants, tècnics superiors o llicenciats. Per tant, membres presents o futurs de la classe mitjana a tots els efectes.

I si com jo teniu entre 25 i 35 anys, segurament, a l’igual que els vostres amics, coneguts i saludats, estareu pensant en buscar casa per emancipar-vos d’una vegada per totes o formareu part del reduït grup d’esta franja d’edat que ja l’he trobada.

Molt bé, doncs m’agradaria que pensareu quanta gent coneixeu de la nostra edat que complisca les següents condicions:

a) Viu a la ciutat de València però no amb els seus pares.
b) No viu o sap que no viurà en un pis de la família.
c) No viu o no té previst viure de lloguer.

Jo vaig fer el cà lcul, i de totes les persones/parelles que conec juntament amb Sibil·la, només hi ha tres que complisquen totes les anteriors condicions, per dir-ho clarament, que s’han pogut comprar un pis a València.

(Imatge: Projecte de complexe residencial que FBEX projecta al solar on enguany s”ha plantat la Falla Nou Campanar. Es ven ja moblat per un dissenyador)

A tall d’exemple, en el meu cas:

a) Que s’hagen anat a viure fóra de la ciutat (i no a unifamiliars): 3 Valterna, 2 Mislata, 2 Paiporta, 2 Benimà met (que tot i que administrativament ho siga, ja m’enteneu), i molta gent que no ho descarta.
b) Que visquen en un pis d’origen familiar, quatre persones i dos més en un futur
c) Que visquen de lloguer, una bona colla i uns quants més próximament, però pocs d’ells que visquen en parella.

La conclusió és clara. L’evolució del mercat de la vivenda a la nostra ciutat, amb la prà ctica total desaparició de les VPO (que en l’època dels nostres pares eren la majoria, amb més metros i més asequibles), la construcció d’edificis amb predomini de qualitats de luxe o semiluxe, la pujada increïble dels preus tant de nous com de segona mà i la transformació dels pisos de bé de consum en bé d’inversió, està portant a la no regeneració de la classe mitjana a València.

Un pis de 100 metros, 3 habitacions i un garatge (una tipologia familiar standard), nou o de segona mà és actualment un luxe a la nostra ciutat per a una parella amb ingressos mitjans. Per primera volta, des de la Guerra Civil, potser a València hi haurà una generació que visca pitjor que els seus pares.

às a dir, si les coses no canvien, el futur ens depara una ciutat en gran part buïda, però no per la terciarització (conversió de pisos en oficines, que només passa a Ciutat Vella i a l’Eixample i Extramurs) i molt polaritzada (en dos extrems), on viurà gent de classe alta i gent humil (en gran part immigrant). La classe mitjana només estarà representada per la generació dels nostres pares (i alguns germans majors), que seran jubilats, i per aquells que hagen tingut la sort d’heretar casa a la ciutat.

Per als que coneixeu Nova York (jo no, però hem vist tant de cine…), és com si només hi haguera Manhattan per un costat, i el Bronx per l’altre, sense Queens, ni Brooklyn…

No vull descriure cap “distopia” (el contrari de utopia a l’estil de “Un món feliç” de Huxley, el “1984” d’Orwell o determinades pel·lícules de ciència ficció) però una València sense classe mitjana resident serà una ciutat social, econòmica i políticament molt inestable i conflictiva. S”asemblarà a l’escenari d’un grandiós teatre (com l’Scala de Milà ), on només hi hauran actors (la gran classe mitjana de professionals, tècnics i autònoms) que entraran i eixiran d’escena, llotges (“palcos”) i “galliner”, però que tindrà tot el pati de butaques buït.



4 Responses to “L”ocà s de la classe mitjana”

  1. dani Says:

    Un problema complexe el que plantejes. El tema de la vivenda, tenint en compte que es considera un ben de primera necessitat i un dret en principi garantit a la constitució es en realitat una mercaderia d”especulació. No sé si es per culpa de la copa amèrica, que no crec tant, o per interessos de grans empresses junt a una gestió administrativa que qualificaria com a mínim “fosca”, el cas es que o es propicia algún canvi des de d”alt, o tindrà lloc des de baix. Tots sabem que hi ha una gran quantitat d”habitatges buits, i molta gent sense habitatge, per ilegal que puga considerar-se (la constitució també garantix el “dret a la propietat privada”, però quin dret deuria anar primer?), la ocupació (okupació si voléu) em sembla una mesura molt raonable, considerant les circumstà ncies.
    Salut!

  2. Síndic Says:

    Sí, si que ho és. Jo crec que si hi ha alguna possibilitat, en la cojuntura actual, passa pel que tu dius, per diferenciar clarament els dos mercats i productes. El mercat de la vivenda com a bé de primera necessitat, per un costat, i el d”inversió per un altre.

    I això només es pot fer si per llei en tots els projectes urbanístics que no tinguen carà cter turístic, s”obliga a que un percentatge important dels pisos siguen de VPO (40 % p.ex.), és a dir, de preu limitat.

    Quan vaig estudiar dret urbanístic a la Universitat, amb un dels professors i advocats especialtzats en administratiu més importants de València (gens sospitós d”atacar la propietat privada), el primer que em van dir és que el dret de propietat d”un terreny només inclou el dret a explotar-lo de forma natural (plantar, tindre ramat, passejar per ell…), únicament quan l”administració ho decideix, naix el dret a edificar (via Pla General i llicència urbanística), i per tant, el terreny es convertix en solar.

  3. dani Says:

    Una altra mesura que crec que seria molt efectiva es gravar fiscalment i sense vergonya tot habitatge no destinat a vivenda habitual, es a dir, tots els habitatges destinats a l”especulació (lloguers a banda, no siga que a la fi els que paguen eixe gravamen siguen els inquilins). L”especulació immobilià ria seria molt menys intere$ant i s”obriria molt el mercat, amb una rà pida baixada de preus (molta gent voldria desfer-se rà pid de segones, terceres… n-enes vivendes) per l”augment de l”oferta. Naturalment, molta gent deixaria de guanyar moltíssims diners, polítics inclossos, i poca gent sol tirar pedres sobre el seu propi sostre… Tot i que el seu treball deuria considerar el benefici del conjunt de la societat!

  4. Azzurra Says:

    Buon luogo, congratulazioni, il mio amico!

Leave a Reply