vlcblog

Des dels anys 60, la possible existència o no d’una burgesia valenciana (que per definició hauria de residir en la capital del Regne-País), ha fet córrer rius de tinta entre els nostres historiadors (que si no hi ha hagut, que si no ha fet el paper que li tocava, que si és diferent d’altres, etc.)

Jo, que mai he compartit la visió maniquea de vore l’estructura social a soles com la pugna burgesia-proletariat (al final, una simplificació del complex pensament de Marx), sempre he pensat que si havia una classe social motor de la història, esta era la classe mitjana. Explique esta opinió, els arguments de la qual no venen al cas (a certs amics vols els he explicat en alguna ocasió), per a què s’entenga la gravetat que té per a mi el que està passant a València. Un sociòleg diria que es tracta d”una “segregació espacial residencial”, en este cas, fruït de l “especul·lació.

Anem a fer un xicotet exercici, però molt grà fic, que ha estat l’origen d’este post.

Per simple estadística, a l”igual que qui vos escriu, haureu crescut al si de famílies de la classe mitjana de la nostra ciutat, així com, en general, les vostres amistats també ho seran (si algu residix al carrer Colon o en Santa Bà rbara, que no siga llegint), i pel fet que esteu llegint un Blog a internet dedicat a la informació i reflexió sobre la ciutat de València, la majoria de vosaltres sereu estudiants, tècnics superiors o llicenciats. Per tant, membres presents o futurs de la classe mitjana a tots els efectes.

I si com jo teniu entre 25 i 35 anys, segurament, a l’igual que els vostres amics, coneguts i saludats, estareu pensant en buscar casa per emancipar-vos d’una vegada per totes o formareu part del reduït grup d’esta franja d’edat que ja l’he trobada.

Molt bé, doncs m’agradaria que pensareu quanta gent coneixeu de la nostra edat que complisca les següents condicions:

a) Viu a la ciutat de València però no amb els seus pares.
b) No viu o sap que no viurà en un pis de la família.
c) No viu o no té previst viure de lloguer.

Jo vaig fer el cà lcul, i de totes les persones/parelles que conec juntament amb Sibil·la, només hi ha tres que complisquen totes les anteriors condicions, per dir-ho clarament, que s’han pogut comprar un pis a València.

(Imatge: Projecte de complexe residencial que FBEX projecta al solar on enguany s”ha plantat la Falla Nou Campanar. Es ven ja moblat per un dissenyador)

A tall d’exemple, en el meu cas:

a) Que s’hagen anat a viure fóra de la ciutat (i no a unifamiliars): 3 Valterna, 2 Mislata, 2 Paiporta, 2 Benimà met (que tot i que administrativament ho siga, ja m’enteneu), i molta gent que no ho descarta.
b) Que visquen en un pis d’origen familiar, quatre persones i dos més en un futur
c) Que visquen de lloguer, una bona colla i uns quants més próximament, però pocs d’ells que visquen en parella.

La conclusió és clara. L’evolució del mercat de la vivenda a la nostra ciutat, amb la prà ctica total desaparició de les VPO (que en l’època dels nostres pares eren la majoria, amb més metros i més asequibles), la construcció d’edificis amb predomini de qualitats de luxe o semiluxe, la pujada increïble dels preus tant de nous com de segona mà i la transformació dels pisos de bé de consum en bé d’inversió, està portant a la no regeneració de la classe mitjana a València.

Un pis de 100 metros, 3 habitacions i un garatge (una tipologia familiar standard), nou o de segona mà és actualment un luxe a la nostra ciutat per a una parella amb ingressos mitjans. Per primera volta, des de la Guerra Civil, potser a València hi haurà una generació que visca pitjor que els seus pares.

à�s a dir, si les coses no canvien, el futur ens depara una ciutat en gran part buïda, però no per la terciarització (conversió de pisos en oficines, que només passa a Ciutat Vella i a l’Eixample i Extramurs) i molt polaritzada (en dos extrems), on viurà gent de classe alta i gent humil (en gran part immigrant). La classe mitjana només estarà representada per la generació dels nostres pares (i alguns germans majors), que seran jubilats, i per aquells que hagen tingut la sort d’heretar casa a la ciutat.

Per als que coneixeu Nova York (jo no, però hem vist tant de cine…), és com si només hi haguera Manhattan per un costat, i el Bronx per l’altre, sense Queens, ni Brooklyn…

No vull descriure cap “distopia” (el contrari de utopia a l’estil de “Un món feliç” de Huxley, el “1984” d’Orwell o determinades pel·lícules de ciència ficció) però una València sense classe mitjana resident serà una ciutat social, econòmica i políticament molt inestable i conflictiva. S”asemblarà a l’escenari d’un grandiós teatre (com l’Scala de Milà ), on només hi hauran actors (la gran classe mitjana de professionals, tècnics i autònoms) que entraran i eixiran d’escena, llotges (“palcos”) i “galliner”, però que tindrà tot el pati de butaques buït.

This entry was posted on Jueves, Abril 20th, 2006 at 17:12 and is filed under Arquitectura y urbanismo, Sociedad.