vlcblog

uuururrr

rrrrrrr

Hem sabut la notícia de que l”Ajuntament de València

No sé si és que últimament estic melancòlic o què, però l”altre dia em va vindre al cap una imatge de la meua infantesa. En realitat, de la infantesa de tots i totes nosaltres, de la de qualsevol xiquet de la ciutat de València de la generació dels 70-80 cap enrrere.

De sobte, vaig pensar en els cucs de seda que teníem de menuts, i vaig caure en què feia anys que no havia sentit parlar a cap pare o xiquet d”estos peculiars insectes i del seu menjar, les moreres. Em sembla que en els mercats ambulants ja no se”n venen i que ja han hagut unes quantes generacions de xiquets i xiquetes de la nostra ciutat que han arribat a l”adolescència sense haver-los tingut a casa (on es podrien aconseguir ara?).

I encara que ho parega (bé, en part ho és), no és tracta de simple melancolia. Vos heu parat a pensar que fóra de València és una prà ctica totalment desconeguda? El fet de criar cucs de seda per part dels xiquets és un costum molt específic de València, formava part de la nostra cultura i idiosincrà sia, com les falles, l”orxata, la paella del diumenge, la mona de Pasqua, etc. Però en realitat tenia més valor que tot això, formava part d”aquelles prà ctiques quotidianes que més enllà de les grans festes i els tòpics, sense que ningú li done més importà ncia, són les que al final determinen el sentit d”identitat o pertinença a una comunitat o a un lloc.



He començat a fer una enquesta entre familiars, amics i coneguts, especialment entre aquells que tenen criatures (ja vos aniré informant), per vore si és una percepció meua o és que realment és una prà ctica i un animalet en perill d”extenció. “Tot s”està perdent”- em digué ma mare quan li vaig comentar la qüestió.
Sovint ens preocupem molt per salvar no sé quin monument o paratge natural, i això està bé, però tampoc hauríem de descuidar aquelles xicotetes coses que ens han singularitzat.

He entrat a internet i he vist que en diversos llocs es poden adquirir ous de cucs de seda, i que els promocionen com a material escolar, acollint-se a la gran llibertat didà ctica de què em consta que disfruten els professors i els centres educatius. No sé, potser hauria de parlar amb alguns amics mestres, perquè tal volta, com tantes coses, el cuc de seda s”ha salvat al ser assumit per les institucions educatives o culturals, i convertir-se en una matèria d”estudi o en una peça de museu com algunes llengües o algunes alqueries de l”Horta.