Salvem els cucs de seda
29 Junio 2006No sé si és que últimament estic melancòlic o què, però l”altre dia em va vindre al cap una imatge de la meua infantesa. En realitat, de la infantesa de tots i totes nosaltres, de la de qualsevol xiquet de la ciutat de València de la generació dels 70-80 cap enrrere.
De sobte, vaig pensar en els cucs de seda que teníem de menuts, i vaig caure en què feia anys que no havia sentit parlar a cap pare o xiquet d”estos peculiars insectes i del seu menjar, les moreres. Em sembla que en els mercats ambulants ja no se”n venen i que ja han hagut unes quantes generacions de xiquets i xiquetes de la nostra ciutat que han arribat a l”adolescència sense haver-los tingut a casa (on es podrien aconseguir ara?).
I encara que ho parega (bé, en part ho és), no és tracta de simple melancolia. Vos heu parat a pensar que fóra de València és una prà ctica totalment desconeguda? El fet de criar cucs de seda per part dels xiquets és un costum molt específic de València, formava part de la nostra cultura i idiosincrà sia, com les falles, l”orxata, la paella del diumenge, la mona de Pasqua, etc. Però en realitat tenia més valor que tot això, formava part d”aquelles prà ctiques quotidianes que més enllà de les grans festes i els tòpics, sense que ningú li done més importà ncia, són les que al final determinen el sentit d”identitat o pertinença a una comunitat o a un lloc.
He començat a fer una enquesta entre familiars, amics i coneguts, especialment entre aquells que tenen criatures (ja vos aniré informant), per vore si és una percepció meua o és que realment és una prà ctica i un animalet en perill d”extenció. “Tot s”està perdent”- em digué ma mare quan li vaig comentar la qüestió.
Sovint ens preocupem molt per salvar no sé quin monument o paratge natural, i això està bé, però tampoc hauríem de descuidar aquelles xicotetes coses que ens han singularitzat.
He entrat a internet i he vist que en diversos llocs es poden adquirir ous de cucs de seda, i que els promocionen com a material escolar, acollint-se a la gran llibertat didà ctica de què em consta que disfruten els professors i els centres educatius. No sé, potser hauria de parlar amb alguns amics mestres, perquè tal volta, com tantes coses, el cuc de seda s”ha salvat al ser assumit per les institucions educatives o culturals, i convertir-se en una matèria d”estudi o en una peça de museu com algunes llengües o algunes alqueries de l”Horta.
Junio 30th, 2006 at 17:28
No es por contradecirte Sindic, pero yo a los 7 años estaba en Almería y me cansé (aunque mas se cansó mi madre) de criar gusanos de seda en cajas de zapatos. Me acuerdo que habia unos arboles de morera enormes en la rambla (que es como si fuera aqui el cauce del rio) e iba con mis amigos y mi hermana mayor a por hojas para darles de comer. La verdad es que la mayoría se me morían, pero tambien conseguí que nacieran algunas mariposas (que eran bastante feas, por cierto).
Aunque en una cosa estoy de acuerdo contigo, es una tradicion que se ha ido perdiendo a lo largo de los años y que a parte de fomentar la cria de estos gusanos (por que al final siempre se escapaba alguno o tu madre los acababa tirando en el descampado que todos teniamos detras de casa), nos inculcaba una serie de valores que considero muy importantes, como son la responsabilidad, el amor por la naturaleza, la solidaridad (por que siempre habia alguien que quería gusanos y no tenía), etc. Esto tambien se está perdiendo y tambien habría que tenerlo en cuenta.
Julio 1st, 2006 at 0:23
Vaya! Quizás no lo tenía suficientemente contrastado. Gente de fuera de Valencia siempre me había puesto cara rara al comentarlo. En todo caso, sea algo exclusivo de Valencia o compartido con otros lugares de España, creo que fomenta los valores a los que aludías y además, por lo menos es algo que escapa a la “cultura general globalizada” en la que se están educando las nuevas generaciones.
Gracias por el apunte.
Julio 15th, 2006 at 1:51
Si està s interessat en la qà¼estió dels cucs de seda a València, et recomane un llibre del 2005: A. Bataller i C. Narbon, Les paraules de la seda, CEIC Alfons el Vell, Gandia. Ací trobarà s la resposta a molts dels dubtes que t”assalten i vorà s que sí que hi ha un afany per salvar la memòria dels cucs. Si encara vols més, també pots llegir al núm. 50 de la revista Mètode un reportatge sobre l”última seda valenciana.
Bona collita.
Mayo 4th, 2008 at 21:09
Efectivamente en algunos sitios de andalucia, como AlmerÃa, también los niños tenÃan la costumbre de criar gusanos de seda. Fuera de España tengo contrastado el hecho que tanto en la China continental como en la insular (Taiwan) los niños también juegan a criar gusanos de seda.
Bueno hay otras costumbres que unen a los niños de China con los de Valencia además de gustarles las naranjas y el arroz, que es la costumbre de tirar petardos, pero eso es para otro post.