vlcblog

Hi ha una tendència prou arrelada en la nostra societat, d”evitar donar-li a determinats elements del patrimoni històric un destí purament museístic. En canvi, sempre s”intenta reaprofitar els monuments per a una altra finalitat, més enllà de la cultural que a priori els correspon.

Els últims exemples són la Presó Model i els edificis de l”Exposició de 1909 (com ara l”antiga Tabacalera), situats vora l”Albereda.

A la Presó Model, la Generalitat vol construir unes quantes torres d”edificis per a centralitzar una sèrie de conselleries i organismes públics ara dispersos i que es troben en oficines de lloguer (”Complexe Administratiu 9 d”octubre”). Ho vol fer en els patis del recinte penitenciari, eliminant el mur que el rodeja. Sembla que l”edifici històric es dedicaria a dotacions públiques o inclús a alguna “part noble” de les conselleries. S”ha creat una plataforma anomenada “Recuperem la Model” que s”oposa al projecte perquè entén que construir diversos edificis d”unes 10 altures annexos a la presó desnaturalitza el conjunt arquitectònic, i perquè tal concentració en un únic lloc de milers de treballadors públics implicaria un colapse dels transports i de les pròpies dotacions públiques previstes per al barri. Les seues reivindicacions han estat parcialment recolzades pel Consell Valencià de Cultura que ha demanat una reducció en les altures dels edificis.


Per altra banda, els edificis de l”Exposició poc a poc ha anat sent adquirits o permutats per l”Ajuntament de València i reutilitzats per a fins diversos. El darrer cas ha estat l”edifici de Tabacalera, propietat de l”empresa constructora Ballester, a canvi del qual, l”Ajuntament li permutarà l”edifici municipal de la plaça d”Amèrica (eixa enorme torre que hi ha al cantó esquerre mirant cap al riu des de Navarro Reverter) i a més autoritzarà que a una part del conjunt de l”antiga fà brica, l”esmentada empresa puga edificar. El destí de Tabacalera no seria una altre que allotjar la multitud d”oficines municipals que no es troben dins de l”Ajuntament vell. I això inclou tant les del”edifici de la Plaça d”Amèrica com les de l”Ajuntament conegut com “nou”, que de forma sorprenent la corporació municipal considera poc prà ctic i pretén també vendre. També ha sorgit la corresponent plataforma que s”oposa al projecte, tot i que en aquest cas està composada majorità riament per professors universitaris, veïns de la zona, i compta amb el suport del grup municipal del PSOE, que sobretot no veu clar que l”Ajuntament isca guanyant en euros amb l”operació.

Comente tot açò, a banda de les polèmiques qüestions econòmiques o veïnals que puguen sucitar, perquè em crida l”atenció el fet que com que a estos dos elements patrimonials se”ls ha trobat un ús administratiu per part de la Generalitat i l”Ajuntament, s”ha posat un gran esforç i interés en adquirir-los i recuperar-los, mentre per contra, multitud de palaus, alqueries, històriques fà briques, etc. de la nostra ciutat resten totalment abandonats, deteriorant-se poc a poc. Potser, aquells moviments que defensen el patrimoni històric haurien d”anar pensant que la millor mesura per a què es rehabiliten és proposar-li a alguna administració pública la conveniència de fixar la seu d”un departament o organisme autonòm de la mateixa. No penseu?

El otro día en el “Bussi” de los autobuses de la EMT, ví una información sobre una asociación que se dedica a la promoción y estudio de lo que ellos llaman la “Valencia real”, es decir, el continuo urbano constituido por los municipios que forman el à�rea Metropolitana.

Vale la pena echarle un vistazo a la web de esta entidad, que lleva el significativo nombre de “Valencia Metropolitana”. Aunque la verdad es que no la tienen muy actualizada, los planteamientos de partida son coincidentes con los que hemos expresado aquí en diversas ocasiones.

Sus líneas de actuación se refieren, por un lado, a trabajar por el reconocimiento institucional de la realidad social, económica y urbana que representa el à�rea Metropolitana de Valencia, y ponen como ejemplo, los organismos metropolitanos de Londres y Montréal, y por otro a la realización de estudios e indicadores sociales para dicho ámbito territorial.

Esperemos que la asociación se reactive y de cara a las próximas elecciones municipales y autonómicas incentive que los programas de los partidos políticos incluyan la realidad metropolitana. Los problemas de la ciudad de Valencia y las comarcas de l”Horta y el Camp de Túria ya no se pueden entender ni mucho menos afrontar de forma individual por cada uno de los 50 municipios…

No sé si ho sabeu, però a Canal 9 fan una telesèrie (”culebró”) ambientada en una espècie d”hotel que se suposa que està a mig camí entre València i Alacant, per la comarca de la Marina: “Negocis de Família”.

El cas és que, coses de la ficció, este hotel no es troba en eixa comarca sino que els seus exteriors es graven a l”Alqueria del Pi, antiga casa de camp que es troba al camí Vell de Godella, en l”horta que hi ha entre Poble Nou i el barri de Benicalap.

Actualment l”Alqueria del Pi és un restaurant per a celebracions gestionat per una empresa d”Alaquà s que és propietà ria del Saló Sulya situat a esta localitat de l”Horta Sud (la família Taberner). Alguns rumors apunten que el propietari de l”Alqueria és o era Paco Roig (que sí que té una alqueria rehabilitada a Poble Nou, d”on és originari), però jo no m”ho acabe de creure perquè si tot el que diuen que és de l”expresident del València, C.F. fóra cert, seria el major propietari de la ciutat…

Los Chinos tienen mucha más experiencia en esto de usar la bici, y para muestra…

http://aistigave.hit.bg/Logistics/

a por cierto ya tengo bici. Más adelante comenzaré a contar mis experiencias con ella.

El pasado viernes la empresa Rosa Casares puso la primera piedra de la ciudad comercial y financiera que tiene previsto construir en sus antiguas naves de Vara de Quart. Como ya hemos comentado anteriormente, el urbanismo moderno y sostenible apuesta por descentralizar las ciudades, creando diversos polos económicos que equilibren la ciudad y descongestionen el centro tradicional. De esta manera, se reducen los desplazamientos y se cohesiona los diferentes barrios.

Hay que aclarar que con “centro comercial y financiero” no nos referimos tanto a las “tiendas” (téxtil, alimentación, etc.) sino a las “oficinas” (entidades de crédito, administraciones públicas, despachos de abogados, sedes de medianas y grandes empresas, etc.). La ciudad de Valencia no ha tenido una política de planificación terciaria muy clara. En lugar de diseñar dos o tres núcleos alternativos al núcleo de los barrios de Sant Francesc (plaça de l”Ajuntament y alrededores) y Pla del Remei (entre Colón y la Gran Vía), ha preferido calificar uno o dos edificios terciarios aquí y allí en diversos barrios sin un plan coherente ni voluntad de constituir un todo unitario.

En el pasado hubo un intento tímido de crear un nuevo polo económico entre la Avenida de Aragón y la Alameda (en especial, en su prolongación enfrente del Palau de la Música): edificio Europa, el edificio de Senda de Senent, los hoteles Palace y Rei en Jaume, los dos edificios acristalados enfrente del Palau (MAPFRE), el antiguo CEMECO ya en Cardenal Benlloch (que recientemente se ha convertido en una sede operativa de Bancaixa), etc. Tal vez ahora los nuevos edificios terciarios de la avenida de Francia relancen la vocación terciaria de la zona.

Otro connato se produjo en Corts Valencianes, con el edificio de oficinas Géminis, los varios hoteles (con el Hilton como enseña), el edificio de oficinas de Ballester al lado del Palau de Congressos y los grandes entresuelos y bases comerciales de edificios en la rotonda de Media Markt.

Ahora el proyecto de Ros Casares podría abrir el camino a otro nuevo intento en Vara de Quart, pero de nuevo se trata de una iniciativa privada que el Ayuntamiento asume y autoriza y que no tendrá más continuidad si ningún propietario más decide espontáneamente seguir a la empresa del acero.

Las ciudades necesitan simbolos y mística para vender imagen y atractivo, tanto económico como social. Y Valencia también. Pero esta inconografía no se puede limitar a los grandes contenedores culturales y de ocio como la “Ciudad de las Artes y Ciencias”, sino que ha de afectar también a las infraestructuras y proyectos urbanos que sirvan a la economía productiva. Valencia necesita una pequeña “City” o “Manhatan”, o una pequeña “Castellana” o “Diagonal”. Una gran zona de oficinas que ofrezca servicios y comunicaciones de calidad pero también una imagen de modernidad, que atraiga empresas de alto nivel y proyecte las nuestras hacia el exterior. Quizás así, una empresa como FORD, que produce el 100 % de sus vehículos en Valencia, no hubiera fijado su sede en Madrid.

Este sábado actua Bruce Springsteen en Valencia, en el estadio Ciutat de València del Levante U.D. Me comentaban el fin de semana, cenando en una bocateria de Moncada, propiedad de un matrimonio de mediana edad fans del “Boss”, que aún quedaban entradas y que seguramente no se llenaría.

El rockero de New Jersey da una gira por España, aunque no con su repertorio tradicional, que le llevará a Madrid, Granada Barcelona y Santander, además de Valencia. He hecho unas búsquedas por internet y resulta que en todas ellas las entradas se agotaron en pocas horas (poniéndose a la venta en algún caso incluso en julio!)

Vale que Madrid y Barcelona son dos ciudades (áreas metropolitanas) mucho más grandes que Valencia, y que Santander tiene una gran tradición musical y cultural y que a este concierto también irá gente de Galicia, Asturias, el Norte de Castilla-León y si me apuras del País Vasco, pero, y Granada? Granada es una ciudad bastante más pequeña que Valencia y aunque no había concierto en Sevilla o Málaga, las distancias son muy grandes en Andalucía.

Pero en cualquier caso, ¿que pasa con Valencia? ¿Un evento interesante que se celebre en nuestra ciudad no atraería también gente de la Plana, Alicante, Murcia, Cuenca y Albacete? Seguro que sí. Entonces lo que falla no son ni los empresarios ni la proximidad de otros conciertos (Barcelona y Madrid están a más de 350 km.), sino que falla la sociedad.

Es algo sobre lo que reflexionar. Con independencia de que nos guste más o menos Springsteen, U2 o cualquier otro grupo o solista de fama mundial, lo cierto es que forman parte de la cultura moderna compartida por los paises más avanzados del mundo (Europa, EEUU, Japón, Australia, Nueva Zelanda…), y si a Valencia no vienen o no llenan y sí en cambio lo hacen los de Operación Triunfo… aunque me resista a pensarlo, no puede querer decir más que no formamos parte de dicha cultura, y por tanto, que no somos equiparables a estas sociedades avanzadas.

Una gran superficie de tarongers va ser reconvertida ara fa 30 anys en la que es hui la més important empresa de la Comunitat Valenciana, sense cap dubte. Molts llauradors canviaren la seua vida “entre naranjos” per la cadena de montage, i hui la cantitat de treballs generats directes i indirectes (Parc Industrial Juan Carlos I, que complix una decada), i el volum de negoci, tenen una importancia capital en la nostra economia.

L’atre dia es varen fer els actes conmemoratius oportuns, les visites politiques a la fà brica, etc.. i el nostre benvollgut i molt honorable Paco Camps va anunciar que anirà personalment a les mitiques instalacions de Detroit per a “asegurar el futur de la empresa en Almusafes”. (Ara ya estem més tranquils…) ; )

Sense “sorna”, dir que… quan escolte en els mitjos que n’hi han problemes en Almusafes (negociacions en els treballadors, paraes, etc…) me dona por, que al preguntar a coneguts que estan dins, sempre me diuen que la salut de la empresa es bona, que es molt productiva, pero es perque els treballador no parlem de “cadenas” (de montage), sino de “galeras”… fent referencia a lo dur que es treballar per a que ixquen casi 2000 coches al dia de la fabrica! (pufff!) Espere que les coses estiguen be, perque no està l’assumpte gens facil sense l’eix ferroviari de l’arc mediterrani. Menos mal que tenim el port… Als nostres politics: per la nostra economia, mimeu be a Almusafes.

Ya sabréis que Valencia acoge desde el 19 al 21 de octubre el “Primer congreso internacional de nuevo periodismo“. La verdad, me encantaría poder asistir. Siempre me ha resultado muy interesante el mundillo periodístico. Pero lo de la acreditación es un pequeño problema: ValenciaMania.net no tiene ese estatus… todavía.

Lo que vengo a comentaros es que, con la excusa de este congreso, se ha montado en el Almudín de Valencia la exposición “40 años de prensa en España”, y podemos ver más de 400 portadas de diarios y revistas, y recorrer así la historia de nuestro país o entidad plurinacional. Y paralelamente en el mismo lugar, el famosísimo fotógrafo del National Geografic, MacCurry, expone instantáneas de sus viajes por Oriente Medio. Podremos ver mágníficas fotografías de este maestro. También la toma por la que se hizo famoso, aquella cauitvadora niña afgana, a la que también podemos ver más mayor en una foto posterior, cuando el fotógrafo volvió para ayudarla económicamente a hacer el sueño de su vida: viajar a la Meca.

¡No me enrollo más! Dos pájaros de un tiro, si vais al Almudín estos días.

En els últims temps hem assistit al pas al celuloide de dos dels grans mites que els valencians hem donat al món. Per un costat, el Tirant lo Blanch, la gran novel·la de Joan Martorell, que tots elogien i pocs han llegit (jo he començat a fer-ho grà cies a un regal de Tà ntal) i per un altre, la família Borja (Borgia per als italians), dels quals he llegit prou i m”apassionen.

Retrat d”Aleixandre VI, Roderic de Borja.

Encara que els Martorell provenien de Gandia i els Borja de Xà tiva, tots dos van tindre la seua particular vinculació amb la ciutat de València (com no podia ser d”una altra manera per ser la capital del regne). Joanot perquè va nà ixer i viure a la nostra ciutat i els Borja perquè van ostentar l”arquebisbat durant molts anys i tenien parents ocupants diversos llocs administratius. A més, el seu palau (ara conegut com “de Benicarló”, pel títol de l”últim noble titular), és hui en dia la seu de les Corts Valencianes.

Ahir aní a vore “Los Borgia”, reconec que amb una gran prevenció després del que el director Vicente Aranda havia fet amb Tirant lo Blanch, i he de dir que la cosa va resultar prou millor del que m”esperava. Compartixen “Tirante el Blanco” (em recorda a èpoques passades, quan es traduïa al castellà els noms anglesos) i “Los Borgia” una molt cuidada producció i ambientació. El cinema espanyol ha demostrat que té els mitjans econòmics i tècnics per a fer cine històric més que creïble, però el que salva “Los Borgia” és que vol presentar la història de la família (tot i que són discutibles moltes coses) i no donar una visió, per dir-ho d”alguna manera, “molt personal” del tema, com el senyor Aranda féu, fins al punt de desdibuixar totalment el personatge.

A la pel·lícula de la nissaga valenciana més famosa hi han coses positives i altres no tant, però al final el conjunt és un producte digne, encara que no és una bon film.

Com a coses negatives, un gust exagerat pel “morbo”, en especial el sexe i la violència, que estan més presents a la peli que inclús en la història real dels Borja (que ja és dir), una introducció històrica de parvulari, un enfocament anticlerical ben visible i la falta de contextualització històrica de la majoria de fets que van ocorrent en l”acció (fins al punt que si no coneixes prèviament la vida dels Borja no saps perquè el final és com és).

Retrat que tradicionalment s”ha identificat amb Lucrècia Borja

En canvi, per la part positiva, hi han uns actors tant protagonistes com secundaris que ho fan acceptablement bé (sobretot el Papa Alexandre VI, Lluís Homar) i que a més estan triats amb uns físics i edats adequats als seus personatges (fins i tots alguns s”asemblen prou com Cèsar Borja-Sergio Peris Mencheta i Lucrècia-Maria Valverde). Hi havia el perill de què, com sol ser habitual posaren una xica de 30 anys a fer de Lucrècia (que quan son pare arriba a Papa té uns 13-14 anys), però afortunadament no ha estat així.

També hi han alguns detalls històrics de gran valor , com per exemple que es diu expressament que els Borja són valencians, quan el Papa anomena el vent del nord amb un nom molt nostre, “Tramuntana”, que apareix que Cèsar es nomenat “arquebisbe de València” o la participació de Nicolò Machiavello (li diuen Nicolás però), que com sempre s”ha dit, es va inspirar en Cèsar, a qui va conéixer durant la seua etapa a Roma com a ambaixador de la República de Florència, per a escriure “El Princep”, el llibre que creà la ciència política moderna.

La història valenciana, igual que l”espanyola, és rica en fets i personatges ben interessants. Per altra banda, la tècnica i el nivell del cinema que es fa per ací comença a ser prou alta. Per tant, ara només queda que quan s”aborde una pel·lícula històrica no descuiden l”argument i el guió, i es consulten els experts i novel·listes necessaris, que hi han.