Els mites valencians al cine
17 Octubre 2006En els últims temps hem assistit al pas al celuloide de dos dels grans mites que els valencians hem donat al món. Per un costat, el Tirant lo Blanch, la gran novel·la de Joan Martorell, que tots elogien i pocs han llegit (jo he començat a fer-ho grà cies a un regal de Tà ntal) i per un altre, la família Borja (Borgia per als italians), dels quals he llegit prou i m”apassionen.
Retrat d”Aleixandre VI, Roderic de Borja.
Encara que els Martorell provenien de Gandia i els Borja de Xà tiva, tots dos van tindre la seua particular vinculació amb la ciutat de València (com no podia ser d”una altra manera per ser la capital del regne). Joanot perquè va nà ixer i viure a la nostra ciutat i els Borja perquè van ostentar l”arquebisbat durant molts anys i tenien parents ocupants diversos llocs administratius. A més, el seu palau (ara conegut com “de Benicarló”, pel títol de l”últim noble titular), és hui en dia la seu de les Corts Valencianes.
Ahir aní a vore “Los Borgia”, reconec que amb una gran prevenció després del que el director Vicente Aranda havia fet amb Tirant lo Blanch, i he de dir que la cosa va resultar prou millor del que m”esperava. Compartixen “Tirante el Blanco” (em recorda a èpoques passades, quan es traduïa al castellà els noms anglesos) i “Los Borgia” una molt cuidada producció i ambientació. El cinema espanyol ha demostrat que té els mitjans econòmics i tècnics per a fer cine històric més que creïble, però el que salva “Los Borgia” és que vol presentar la història de la família (tot i que són discutibles moltes coses) i no donar una visió, per dir-ho d”alguna manera, “molt personal” del tema, com el senyor Aranda féu, fins al punt de desdibuixar totalment el personatge.
A la pel·lícula de la nissaga valenciana més famosa hi han coses positives i altres no tant, però al final el conjunt és un producte digne, encara que no és una bon film.
Com a coses negatives, un gust exagerat pel “morbo”, en especial el sexe i la violència, que estan més presents a la peli que inclús en la història real dels Borja (que ja és dir), una introducció històrica de parvulari, un enfocament anticlerical ben visible i la falta de contextualització històrica de la majoria de fets que van ocorrent en l”acció (fins al punt que si no coneixes prèviament la vida dels Borja no saps perquè el final és com és).
Retrat que tradicionalment s”ha identificat amb Lucrècia Borja
En canvi, per la part positiva, hi han uns actors tant protagonistes com secundaris que ho fan acceptablement bé (sobretot el Papa Alexandre VI, Lluís Homar) i que a més estan triats amb uns físics i edats adequats als seus personatges (fins i tots alguns s”asemblen prou com Cèsar Borja-Sergio Peris Mencheta i Lucrècia-Maria Valverde). Hi havia el perill de què, com sol ser habitual posaren una xica de 30 anys a fer de Lucrècia (que quan son pare arriba a Papa té uns 13-14 anys), però afortunadament no ha estat així.
També hi han alguns detalls històrics de gran valor , com per exemple que es diu expressament que els Borja són valencians, quan el Papa anomena el vent del nord amb un nom molt nostre, “Tramuntana”, que apareix que Cèsar es nomenat “arquebisbe de València” o la participació de Nicolò Machiavello (li diuen Nicolás però), que com sempre s”ha dit, es va inspirar en Cèsar, a qui va conéixer durant la seua etapa a Roma com a ambaixador de la República de Florència, per a escriure “El Princep”, el llibre que creà la ciència política moderna.
La història valenciana, igual que l”espanyola, és rica en fets i personatges ben interessants. Per altra banda, la tècnica i el nivell del cinema que es fa per ací comença a ser prou alta. Per tant, ara només queda que quan s”aborde una pel·lícula històrica no descuiden l”argument i el guió, i es consulten els experts i novel·listes necessaris, que hi han.