vlcblog

Estos dos conceptos. Nueva Valencia y una ciudad hecha así misma, adaptando el término inglés “self-made man” a una urbe, han sido los ejes centrales de una conferencia que la alcadesa Barberà pronunció el martes pasado en el Fórum Nueva Economia de Madrid.

Son dos ideas interesantes, pero me da la impresión que han quedado un tanto oscurecidas por otras alusiones realizadas sobre el actual Gobierno Central, en las que yo ni entro ni salgo, pero que sinceramente, creo que nada tienen que ver con la problemática de la ciudad que la señora Barberà dirige.

Por tanto, centrémonos en ellas y dejemos otro tipo de consideraciones para quien le interese.

Acuñar una marca con el objetivo de vender (un producto, servicio o una persona), aunque sea algo ya existente pero renovado, siempre es interesante. Y el término nuevo/a aparece mucho en estos casos, porque el cambio siempre es atrayente. Los seres humanos somos por naturaleza curiosos y ávidos de novedades.

En algunas novelas, cómics y películas, aparecen ciudades que en el futuro habrían renacido de alguna manera, renombradas como “Nuevo”, “Nueva” o “Neo”, incluso cuando en su nombre original ya tenían el adjetivo (p.ej. Neo Tokyo de “Akira” o la Nueva Nueva York de “Futurama”).

También me agrada lo de la ciudad hecha a sí misma, pero seguramente en un sentido diferente. Es decir, una ciudad que ha llegado a ser lo que es gracias al esfuerzo de sus ciudadanos y los primeros de entre ellos, sus políticos, sin contar con apoyos externos (ni Expo, ni capitalidad cultural, ni Olimpiadas), pero no como una ciudad que se encuentra a merced de la iniciativa empresarial.

Por tanto, mi enhorabuena el “think tank” del Ayuntamiento, y que sigan por esta línea creando imagen para nuestra ciudad.

Hui reprenim els posts sobre el govern i l”administració municipal amb els òrgans de descentralització que té el nostre Ajuntament.

Per un costat tenim, les Juntes de Districte, que en són 7:

Ciutat Vella, Russafa, Patraix, Jesús, Marítim, Exposició i Trà nsits

En principi haurien de ser uns “miniajuntaments” per a cada zona de la ciutat, però en realitat els falta el pressupost, les competències i el protagonisme administratiu que tenen en altres ciutats com Barcelona o Madrid. La més xicoteta és Ciutat Vella, amb els vora 30.000 habitants del districte del mateix nom, i la més gran Trà nsits, amb prop de 200.000. La resta estan al voltant dels 100.000.

Un regidor del govern les presideix i hi han representants (que no són regidors sinó nomenats), dels altres grups municipals. Bà sicament concedeixen algunes subvencions, fan de finestreta de proximitat a la seua zona (registre d”entrada, renovació d”abonaments de l”EMT, etc.) i arrepleguen queixes dels veïns. Cada trimestre hi ha un ple obert a tots els ciutadans i entitats, on es poden fer preguntes, plantejar problemes, etc. i mensualment comissions on participen les associacions (Educació, Sanitat…).

A banda, hi han les pedanies, antics municipis absorvits per la ciutat que conserven un alcalde-pedani (altres com Campanar, Benicalap o Benimaclet els van perdre en els anys 70 quan s”integraren urbanísticament a la ciutat). Una espècie de delegat municipal amb una mínima infraestructura, per acostar l”Ajuntament als nuclis de població més allunyats del casc urbà . (En la imatge, l”alcaldessa Rita Barberà inaugurant la nova alcaldia-pedania de Carpesa)

Les pedanies actualment estan dividides en tres districtes i són:

Benimà met-Beniferri (Pobles de l”Oest), Benifaraig, Borbotó, Carpesa, Cases de Bà rcena, Poble Nou, Massarrojos (Pobles del Nord), Castellar-l” Oliveral, El Palmar, El Saler, Forn d’Alcedo, La Punta, La Torre, El Perellonet i Pinedo (Pobles del Sud).

Darrerament, s”ha plantejat la seua conversió en entitats locals menors, una figura que si ve regulada en la legislació de règim local, en la qual hi ha un alcalde i uns quants regidors elegits pels veïns en una urna diferent a les mateixes eleccions municipals, que disposen de pressupost i certes competències. A la nostra comunitat hi han diversos casos com ara la Xara o Jesús Pobre al municipi de Dénia. Podria ser la solució transaccional per paralitzar l”expedient de segregació iniciat per Benimà met.

Podeis encontrar una comparativa muy visual sobre las características de los diferentes proyectos presentados en el siguiente post del blog URBANITY.

Una bitácora interesante para los apasionados de la arquitectura moderna.

(Origen de la imagen: Urbanity)

Los detalles legales y económicos del nuevo Estadio, más que los deportivos y arquitectónicos, están llenando las secciones de local y deportes de los periódicos de nuestra ciudad en “estas fechas tan señaladas”, como alguien diria. Por cierto, que podeis conocer un poco más los segundos a través de un enlace de la web del Valencia, C.F., o bien acudiendo al Alameda Palace como han hecho Albelda (entre “muaki” y “muaki”) y Baraja (”Cada nit, jo sóc Baraja”)



En el otro aspecto, no paran de aparecer en prensa informes jurídicos, sentencias, tasaciones de solares, editoriales y un sinfin de declaraciones de los grupos municipales, a favor y en contra del convenio firmado entre el Ayuntamiento y el Club, casi como una traca. El Valencia, CF. por su parte, guarda silencio de forma prudente, y es lo que debería de hacer en todo momento. La S.A.D. que es el club debe regirse exclusivamente por sus propios intereses, correspondiéndoles a la Administración y más concretamente a quien la dirige, velar por los generales.

Me da la impresión, que el asunto se está “enredando” por culpa de un vicio muy extendido de nuestro sistema político que no se da en otros territorios de democracia más consolidada y avanzada. El gobierno (el que sea) es reticente a negociar y pactar con la oposición como norma general, por miedo a darle protagonismo y trata de atribuirse todos los méritos que la acción del “Estado” va consiguiendo. Pero ocurre, que en determinadas cuestiones es imprescindible buscar el consenso, cuando se trata de asuntos delicados y de gran calado para la ciudad, comunidad autónoma o estado.

Nuestros políticos en el gobierno deberían estar más seguros de sí mismos y pensar que, ya sea el Nuevo Estadio del Valencia o una importante Ley Orgánica, es mejor que sean aceptados por la mayoría de los ciudadanos a través de sus representantes, de manera que los proyectos perduren en el tiempo y se hagan realidad y no que sean criticados, modificados o suprimidos cuando la oposición gane las elecciones.

Hoy Rita Barberà y Juan Soler han firmado el convenio entre el Ayuntamiento de Valencia y el Valencia C.F para la construcción del nuevo Estadio, y el Levante-EMV ya informa de denuncias sobre la ilegalidad del mismo (no quiero ser agorero, pero creo que esto es sólo el principio, cuando las grandes decisiones políticas no se toman por consenso…).

Y es que en realidad aún no existe ningún bien concreto a “permutar” (concepto jurídico que quiere decir “intercambiar”), con lo cual el consistorio está firmando un acuerdo “a ciegas” según una concejal de la oposición.

En mi opinión no se trata de una cuestión económica. Los solares de la operación (el del estadio y el que el club compre para entregarlo) pueden valer lo mismo si así lo determinan unos tasadores independientes (que se anunció días atrás que se buscarán), pero para la ciudad no es indiferente el lugar en donde se encuentren. Por ejemplo, lo más probable es que el Valencia, C.F. entregue un solar en una zona nueva de la ciudad, que precisamente por su reciente construcción ya tendrá cubiertas sus necesidades de suelo para dotaciones públicas (colegios, zonas verdes, instalacions deportivas…). Para Valencia sería más útil que el club pagara algunas de las expropiaciones de las decenas de viejos inmuebles y solares que el Plan General recoge en casi todos los barrios de nuestra ciudad para la apertura de calles cerradas, zonas verdes, colegios, aparcamientos, etc.

En cualquier caso, lo que parece claro es que la zona de Campanar-Benicalap-Beniferri perderá los 70.000 metros del solar en cuestión como dotación pública, y ni siquiera parece que se vaya a pedir que el solar a permutar se encuentre cercano a estos barrios.

Atra volta tinc una riuà de correus electronics i missagets al movil demanant-me que no compre productes catalans. Estic un poquet fart. Yo no oculte el meu valencianisme, pero soc prou més moderat, i no crec que este cami siga el millor.

Es cert que preferixc un bon cava valencià –sempre dels millors d’Espanya–– al de atre territori, pero la meua eleccio no serà “a priori” ni per motius politics. Crec que bona part dels valencians s’enganyen centrant-se en la critica destructiva de lo alié, quan el vertader treball està aci. Potser que certa gent senta vulnerats els seus drets: la resposta deuria ser sempre de reafirmacio de lo nostre, pero mai fent una resposta igualment illegitima. Molts valencians son més anticatalanistes que valencianistes, i aixina mai eixirem del victimisme més patetic.

Sent que el valencianisme està ancorat, com si no tinguera rao de ser sense el catalanisme… (com si no tinguerem que mirar en lupa als politics valencians tambe!) i necessitem politics sense fantasmes del passat, i politiques més actuals, menos extrems, que no estiguen basaes unicament en “el nostre fet diferencial”, que tinguen ben clar que vivim en una epoca no de independencies, sino de inter-dependencies.

Una de les premisses bà siques del sistema democrà tic és que els ciutadans tinguen la informació necessà ria sobre les institucions i les persones que són responsables de cada à mbit de la gestió pública. D’esta manera poden saber a qui han d’exigir la solució dels seus problemes i en conseqüència valorar l”actuació dels seus representants.

En el nostre cas, l’administració més pròxima és l’Ajuntament de València, però a pesar d’això i a diferència del que passa en municipis més menuts, grà cies a la TV a una gran ciutat són més coneguts els òrgans de l’Estat o autonòmics i els polítics que estan al seu front que aquells que són els encarregats d’assumptes que ens afecten en la vida quotidiana. Qüestions com el trà nsit i l’aparcament, el manteniment dels jardins, la recollida del fem o el compliment dels horaris de tancament dels pubs i discoteques no són culpa ni de Zapatero ni de Camps.

L’Ajuntament de València ofereix una bona informació a la seua web (Apartat “Ajuntament”) de la seua estructura i persones responsables. Per un costat, tenim el Ple de l’Ajuntament del qual formen part els 33 regidors elegits a les eleccions municipals (19 del PP, 12 del PSOE i 2 d’EU-Entesa). El Ple es reuneix de forma ordinà ria l’últim divendres de cada mes i extraordinà riament quan s’han de tractar qüestions urgents i/o importants. Segons el que determina la legislació vigent, el Ple debat i aprova aquelles qüestions de major trascendència sobre les que un municipi té competència, bà sicament les normes municipals (ordenances) i els Plans urbanístics. Salvant les distà ncies, el Ple de l’Ajuntament seria semblant a un Parlament. I una cosa important, les seues sessions són públiques i per tant qualsevol pot anar presentant el seu DNI (quan hi ha algun tema polèmic cal anar prompte perquè de seguida es plena). Als municipis que tenen televisió local normalment és retransmés per la mateixa. Ací això ho havia fet Valencia TeVe fa un temps però desconec si ho continua fent. Vos recomane que aneu algun dia tot i que no vos quedeu fins el final.

Per altra banda, està la Junta de Govern que és l’òrgan executiu de l’Ajuntament. Seguint la comparació, si el Ple és el Parlament, la Junta de Govern és el Govern, presidit i nomenat per l’alcadessa. No obstant, alguns regidors del partit en el govern també poden tindre delegades la gestió de determinades à rees sense formar part de la Junta, com passa a València. Es reuneix setmanalment.

Com a particularitat, i des de fa un parell d’anys, les grans ciutats com València tenen la possibilitat de nomenar “regidors amb cartera però sense acta”, és a dir gent que no ha estat elegida a les urnes però que gestiona una parcel·la de poder (tot i que no formen part del Ple, lògicament). Són una espècie de “consellers”. València en té dos: Cristóbal Grau Muñoz i Juan Eduardo Santón Moreno, encarregats d’Esports i d”Innovació i Societat de la Informació, respectivament.

Finalment, cada regidor disposa d’un o dos assessors (segons si està al govern i les seues competències) que són personal de confiança, que poden ser gent del partit o tècnics independents. Normalment, quan aneu a l’Ajuntament a parlar sobre alguna qüestió no purament administrativa (p.ex. si sou el president de la Comunitat de Veïns i teniu un problema de soroll) són ells els que vos rebran en primera o única instà ncia.

Siga com siga, no hem de perdre de vista que tots estan al nostre servici i cobren dels nostres impostos, i per tant, se’ls poden adreçar escrits o telefonar per intentar que ens solucionen els temes que ens preocupen. Si la gestió és de carà cter administratiu ens atendrà un funcionari però si no parlarem amb un assessor o regidor i sense més problema.

Ens queden els òrgans de descentralització: Juntes Municipals de Districte i Alcaldies-pedanies, però això mereix capítol a part.
Més endavant parlaren un poc dels perfils de cadascun dels regidors, del govern i de l’oposició per tal que sapiguem qui ens governa i qui els controla (oposició).